Una dona amb imaginació (fragment)

"Una dona amb imaginació", Thomas Hardy (fragment) ~ Un cop en William Marchmill va haver acabat la seva recerca d’allotjament en una molt famosa ciutat termal d’Upper Wessex, va tornar a l’hotel per a trobar-se amb la seva dona. Però ella, amb la canalla, se n’havia anat a passejar per la platja, i en Marchmill havia seguit la direcció que li havia indicat el soldadesc porter de l’hotel. ~ «¡Caram, sí que heu anat lluny! Estic que no puc respirar», va fer en Marchmill, una mica impacient, quan va atrapar la seva dona, que llegia mentre caminava, amb els tres nens considerablement més endavant amb la dida. La senyora Marchmill es va despertar de cop del somnieig en què el llibre l’havia sumit. «Sí –va dir ella–, has estat molta estona. M’he cansat d’esperar-te en aquell hotel depriment. Em sap greu; ¿que em necessitaves, Will?» - «Bé, m’ha costat molt trobar una cosa que em fes el pes. Perquè quan veus les habitacions ventilades i còmodes que et trobo, tu dius que són sufocants i incòmodes. ¿Per què no véns a veure si el que he arranjat et sembla bé? No és molt espaiós, temo, però no m’he topat amb res millor. La ciutat està força plena.» ~ La parella va deixar la canalla i la dida que continuessin el seu passeig i se’n van tornar plegats. ~ D’edat força similar, semblants quant a aspecte exterior i avinguts pel que feia als temes familiars, en allò que tenia a veure amb el caràcter aquesta parella diferia molt, encara que ni tan sols aquí no xocaven gaire sovint, perquè ell era de bon conformar-se, si no apàtic, i ella decididament nerviosa i optimista. Era pel que feia als gustos i capricis, aquests petits grans detalls, que no podien trobar cap denominador comú. En Marchmill considerava els gustos i inclinacions de la seva dona una mica ximplets; ella considerava els del seu marit sòrdids i materialistes. El negoci de l’home era fabricar armes de foc en una pròspera ciutat cap al nord, i estava lliurat a la seva feina en cos i ànima; i podríem caracteritzar la senyora amb aquella vella i elegant expressió: ¨una devota de les muses¨. L’Ella era una criatura impressionable, de cor ardent, que s’encongia humanament davant de qualsevol detall del negoci del seu marit sempre que li venia al cap que tot el que ell fabricava tenia com a objectiu la destrucció de la vida. Només aconseguia recuperar l’equanimitat assegurant-se que almenys algunes de les seves armes serien utilitzades, més tard o més d’hora, per a l’extermini d’aquelles criatures i feres horroroses quasi tan cruels amb les espècies inferiors a elles, com els éssers humans ho eren amb les primeres. ~ Mai abans no havia considerat aquesta ocupació del seu marit com una objecció per a estar-hi casada. En efecte, la necessitat de procurar-se una vida segura a tota costa, una virtut cardinal que totes les mares com cal ensenyen a les seves filles, la va allunyar de la possibilitat de pensar-hi fins que va formalitzar la unió amb en William, va deixar enrere la lluna de mel i va arribar a l’etapa de reflexió. Llavors, com un que ha ensopegat amb un objecte a les fosques, es va preguntar amb què havia topat; hi va donar voltes mentalment, ho va calibrar; si era especial o corrent; si contenia or, plata o plom; si era un fangar o un pedestal; si ho era tot per a ella, o no res. ~ Va arribar a algunes vagues conclusions i, des de llavors, va mantenir el cor viu lamentant l’estultícia i la manca de refinament del seu amo i senyor, planyent-se ella mateixa, i deixant anar les seves emocions etèries en ocupacions imaginatives, somiejos diürns, sospirs nocturns... Tot això, però, segurament, no hauria destorbat gaire en William, si ho hagués sabut. ~ L’Ella era menuda i elegant, de moviments lleugers i àgils, o més aviat elàstics. Els seus ulls eren foscos i tenien aquella meravellosa guspira brillant i líquida a cada pupil·la que caracteritza persones amb una mena d’ànima com la seva, i que sovint fa patir els cors dels seus amics masculins i que al final també fa patir el seu cor mateix. El marit era un home alt, de trets allargassats, amb una barba castanya; tenia una mirada meditativa; i era, hem d’afegir, habitualment molt tolerant i amable amb la seva esposa. Parlava amb frases senzilles i franques, i estava absolutament satisfet amb la situació dels assumptes sublunars que feien de les armes una necessitat. ~ Marit i muller van continuar caminant fins que van arribar a l’habitatge que estaven buscant, que es trobava en una renglera de cases enfront del mar; al davant tenia un jardinet d’enfiladisses a prova del vent i del salobre; i unes escales de pedra pujaven fins al porxo. La casa tenia el seu número com la resta, però, com que era prou més gran que les altres, la seva propietària l’anomenava habitualment, amb un toc de distinció a més, ¨Vil·la Coburg¨, encara que tothom s’hi referia com a ¨la número 13 del Passeig Nou¨. El lloc era lluminós i alegre en aquells moments; però durant l’hivern calia col·locar sacs de sorra davant de la porta i tapar el forat del pany amb un drap per a protegir-se del vent i de la pluja, les quals coses havien aprimat tant la capa de pintura que les vetes i els nusos de la fusta es traslluïen clarament. ~ La mestressa, que havia estat esperant la tornada del cavaller, va sortir a saludar-los al rebedor i els va ensenyar les habitacions. Els va informar que era vídua d’un professional liberal i que s’havia quedat en aquelles tristes circumstàncies a causa de la mort sobtada del seu marit, i els va parlar, ansiosa, de les comoditats de l’edifici. ~ La senyora Marchmill va dir que li agradava la situació i la casa; però, com que no era gaire gran, no seria un allotjament adient per a ells a menys que poguessin disposar de totes les habitacions. La propietària va quedar-se rumiant, decebuda. Volia desesperadament que aquells visitants fossin els seus inquilins, va dir, amb evident franquesa. Però, dissortadament dues de les habitacions estaven ocupades de manera permanent per un cavaller solter. No pagava el preu de temporada, era veritat, però, com que les tenia llogades durant tot l’any i era un jove extremadament amable i interessant que no causava cap mena de problema, no li agradava la idea de fer-lo fora pel lloguer d’un mes, ni tan sols per un preu elevat. «Sigui com sigui, potser –va afegir–, potser s’oferiria a anar-se’n per un temps.» El matrimoni no en va voler sentir a parlar i se’n va tornar a l’hotel, amb la intenció que el seu agent immobiliari cerqués més. ~ A penes s’havien assegut a prendre el te, que la mestressa va trucar a la porta. El seu cavaller, va dir, havia estat tan amable que s’havia ofert a deixar el seu allotjament durant tres o quatre setmanes abans de fer marxar els nouvinguts. «És molt amable per la seva part, però de cap manera no voldríem crear-li un inconvenient», van dir els Marchmill. «¡Oh, de cap manera, us ho asseguro! –va fer la propietària eloqüentment–. És una classe de persona molt diferent de la majoria: somiador, solitari, força melancòlic, ¿sabeu?, i li agrada més ser aquí quan el vendaval del sud-est li peta contra la porta, i el mar inunda el passeig, i no hi ha ningú per enlloc, molt més que no pas al mig de la temporada alta. De fet, de seguida se n’anirà on s’estarà temporalment, a una caseta a l’illa del davant, per a variar.» Per tant, la mestressa esperava que acceptessin anar-hi. ~ L’endemà, la família Marchmill va prendre possessió de la casa, i va semblar que els esqueia prou bé. Havent dinat, el senyor Marchmill se’n va anar passejant fins a l’espigó, i la senyora, després d’enviar la canalla a fora a jugar amb l’arena, es va instal·lar més completament, examinant aquest i aquell article i provant els poders de reflexió dels miralls del vestidor. ~ A la saleta del darrere, que havia estat la del jove solter, la dona va trobar-hi objectes d’un caràcter més personal que no pas a la resta de la casa. Llibres molt gastats, d’edicions corrents més que no pas rares, s’amuntegaven d’una manera misteriosament reservada pels racons, com si l’anterior ocupant no hagués concebut la possibilitat que a cap nou inquilí que la temporada alta dugués fins allà pogués acudir-se-li mirar al seu interior. La mestressa ronsejava pel llindar de la porta per a rectificar qualsevol cosa que la senyora Marchmill trobés que no s’adequava al seu gust. «Aquesta serà la meva saleta –va dir la senyora–, perquè els llibres són aquí. Per cert, la persona que els hi ha deixat sembla que en té molts. Suposo que no li importarà que en llegeixi alguns, senyora Hooper, ¿oi?» - «Oh, i tant que no, senyora. Sí, en té un bon munt. Ell mateix es dedica a això de la literatura d’alguna manera, ¿sabeu? És poeta, sí un poeta de veritat, i té una petita renda pròpia que li permet escriure versos, però no suficient com per a fer-lo famós, encara que volgués.» - «¡Un poeta! Ah, no ho sabia.» La senyora Marchmill va obrir un dels llibres i va veure el nom del propietari escrit a la portada. «¡Mare meva! –va prosseguir–. Conec aquest nom molt bé, en Robert Trewe, ¡i tant que el conec! ¡I els seus escrits! ¿I li hem agafat l’allotjament i l’hem fet marxar d’aquesta casa?» ~ Uns minuts després, l’Ella Marchmill, asseguda en solitari a la saleta, va pensar amb interessada sorpresa en en Robert Trewe. La darrera etapa de la història de la dona explicarà millor aquest interès. L’Ella mateixa era filla d’un escarrassat home de lletres, i, durant els darrers un o dos anys, havia començat a escriure poemes en un intent de trobar un canal adequat que li permetés deixar fluir les seves emocions dolorosament recloses, l’anterior limpidesa i brillantor de les quals semblaven enfonsar-se en l’empantanament causat per la rutina de la feina diària de la casa i la tristor de lliurar criatures a un pare d’allò més normal. Aquests poemes, signats amb un pseudònim masculí, havien aparegut en diverses revistes no gaire conegudes, i, en dos casos, en unes força destacades. A la segona d’aquestes darreres, la pàgina que, a la part inferior, reproduïa la seva efusió en lletres més aviat minúscules duia, al capdamunt i en lletres de mida superior, uns versos sobre el mateix tema de la mà d’aquell gran home, en Robert Trewe. Ambdós, en efecte, havien quedat impressionats per un tràgic incident del qual la premsa s’havia fet ressò, i, simultàniament, l’havien usat com a font d’inspiració; en una nota, el director del diari havia assenyalat la coincidència, i l’excel·lència d’ambdós poemes l’havia decidit a publicar-los plegats. ~ Després d’aquest esdeveniment, l’Ella, altrament dita ¨John Ivy¨, havia estat vigilant amb molta atenció l’aparició de poemes impresos amb la firma d’en Robert Trewe, al qual, amb la indiferència masculina en la qüestió del sexe, no se li hauria acudit mai de fer-se passar per una dona. Naturalment, la senyora Marchmill justificava, amb un raonament propi, haver fet el contrari en el seu cas perquè temia que ningú no pogués creure en la seva inspiració si descobrien que els sentiments procedien de l’esposa d’un comerciant molt emprenedor, mare de tres fills que el pràctic fabricant d’armes de petit calibre li havia fet. ~ Els versos d’en Trewe contrastaven amb els de la tropa dels recents poetes menors per ser apassionats més que no pas enginyosos, exuberants més que no pas refinats. No era simbolista ni ¨décadent¨, sinó pessimista, si podem aplicar aquest terme a algú que considera que les pitjors contingències formen part, tant com les millors, de la condició humana. Ja que se sentia poc atret per les excel·lències de la forma i el ritme com a factors separats del contingut, de vegades, quan el sentiment ultrapassava la seva velocitat artística, perpetrava sonets a l’estil lliure dels poetes isabelins, cosa que qualsevol sensat autor de ressenyes li recomanaria no haver fet. ~ Amb trista i desesperada enveja, l’Ella Marchmill havia llegit i rellegit curosament l’obra del poeta rival, la qual tenia sempre molta més força que els seus propis febles versos. L’havia imitat, i la seva incapacitat per a atènyer el nivell d’en Trewe l’havia sumit en sobtats episodis de desànim. ~ D’aquesta manera van transcórrer mesos, fins que va observar, en una llista dels llibres editats en aquella temporada, que el poeta havia recollit els seus poemes esparsos en un volum, el qual havia aparegut al seu moment i havia estat molt o poc lloat segons el cas, però que al capdavall havia aconseguit prou vendes com per a poder fer front al pagament de l’edició. ~ Aquest pas endavant va suggerir a en John Ivy la idea de recollir les seves peces també, o, en qualsevol cas, de confegir un llibre amb els seus versos, afegint els que tenia manuscrits, que eren molts, als pocs que havien vist la llum, ja que un gran nombre havien quedat sense ser publicats. Les despeses de l’edició van suposar-li una càrrega ruïnosa, poques ressenyes es van fer eco del pobre volumet, ningú no en va parlar, ningú no el va comprar i va morir al cap de quinze dies, si és que mai havia estat viu. ~ En aquell moment, però, en descobrir que tindria un altre fill, els pensaments de l’autora es van veure desviats cap a una altra banda, i l’ensorrament de la seva aventura poètica va tenir potser menys efectes sobre ella que si els afers domèstics no l’haguessin tingut capficada. El seu marit havia pagat la factura de l’editor juntament amb la del metge, i allà havia acabat tot de moment. Però, encara que inferior a qualsevol poeta del seu segle, l’Ella era alguna cosa més que una simple multiplicadora de la seva espècie, i, darrerament, havia sentit un altre cop el vell hàlit. I ara, a causa d’una singular conjunció d’esdeveniments, es trobava a l’allotjament d’en Robert Trewe. ~ Consirosament es va aixecar de la cadira i va rebuscar per l’estança amb l’interès d’un company d’ofici. Sí, el volum de poemes d’en Trewe era entre la resta. Encara que molt familiaritzada amb el contingut, el va llegir allà mateix i va ser com si ell li parlés en veu alta. ~ Tot seguit va cridar la senyora Hooper, la mestressa, i li va demanar que pugés per algun servei sense importància, i llavors Ella li va preguntar una altra vegada pel jove. «Bé, estic segura que us interessaríeu per ell, senyora, si el poguéssiu veure; només que és tan tímid que em sembla que no podrà ser.» La senyora Hooper no semblava gens reticent a satisfer-li la curiositat sobre el seu predecessor. «¿Si viu aquí des de fa molt de temps? Sí, des de fa quasi dos anys. Paga el seu allotjament, encara que no hi sigui; aquest aire temperat li va molt bé per als pulmons, i li agrada poder venir sempre que vulgui. La major part del temps se’l passa escrivint o llegint, i no veu gaire gent. Encara que, pel que fa al cas, és un jove tan bo i tan amable que la gent només s’alegraria de poder fer-hi amistat, si el coneguessin. No se’n troba, de persones de cor noble cada dia.» - «Ah, i és de cor noble… i bo.» - «Sí, i faria qualsevol cosa que li demanéssiu. Senyor Trewe, li dic jo de vegades, esteu una mica desanimat. Doncs sí, senyora Hooper, em contesta ell, encara que no sé com ho endevineu. ¿Per què no feu un petit canvi de rutina?, li suggereixo jo. Llavors, al cap d’un o dos dies em diu que se’n va de viatge a París, o a Noruega, o a algun altre lloc, i us ben asseguro que torna com nou.» - «¡Ah, segur que sí! És una criatura sensible, no hi ha dubte.» - «Sí, encara que és rar en algunes coses. Una vegada, quan va acabar de compondre un poema dels seus, a la nit, molt tard, es va posar a caminar amunt i avall per l’habitació recitant-lo; i, com que el terra és tan prim (cases de pa sucat amb oli, ¿sabeu?, que em dic jo), em va tenir desperta fins que vaig desitjar que fos ben lluny d’aquí. Però ens avenim molt.» ~ Aquesta va ser la primera d’una sèrie de converses sobre el poeta emergent que van tenir lloc a mesura que van anar passant els dies.