El veto del fill (fragment)

"El veto del fill", Thomas Hardy (fragment) ~ Capítol I ~ Als ulls d’un home que s’ho mirés des del darrere, aquells cabells castanys eren una meravella i un misteri. Sota el barret de castor negre, coronat per una tofa de plomes també negres, els llargs rulls, cargolats i trenats com els vímets d’una cistella, composaven un exemple d’art enginyós, encara que una mica primitiu. Es podia entendre que aquelles ondes i rínxols haguessin estat forjats per a romandre intactes durant un mes, o finsitot durant tot un any; que haguessin, però, de ser desfets invariablement a l’hora d’anar a dormir, després d’un sol dia de permanència, semblava malbaratar inútilment una obra d’art magnífica. ~ I ho havia fet tota sola, la pobra. No tenia minyona, i era quasi l’únic talent de què podia vantar-se. Per això hi dedicava tants esforços. ~ Es tractava d’una senyora jove incapacitada, per bé que no del tot, que seia en una cadira de rodes. L’havien empès per la pujada fins a la part davantera d’un recinte verd, molt a prop d’un quiosc de música, on s’interpretava un concert una càlida tarda de juny. Tenia lloc en un dels parcs secundaris o jardins privats que es troben als barris allunyats de Londres i era obra d’una associació local per a recollir diners per a algun acte de beneficència. Hi ha mons dins d’altres mons, a la gran ciutat; i, tot i que ningú de fora del districte mateix no havia sentit dir res de beneficència o de bandes musicals, ni de jardins, el recinte estava ple d’un públic interessat i prou informat sobre tots aquests detalls. ~ Mentre els compassos s’anaven succeint, molts dels oients observaven la dama de la cadira de rodes, els cabells posteriors de la qual, degut a la seva posició elevada, atreien d’aquesta manera les mirades escrutadores. La cara no era fàcilment discernible, però aquelles ja esmentades ondes pentinades amb destresa, les orelles blanques i el clatell, la corba de la galta, que no era ni flàccida ni macilenta, eren senyals que duien a esperar bellesa en la part del davant. Aquest tipus d’esperances queden decebudes no poques vegades quan arriba el moment de la revelació; i, en el cas que ens ocupa, quan la dama, en girar el cap, es va mostrar al final, va resultar que no era tan bonica com la gent que tenia al seu darrere havia suposat, i finsitot desitjat, sense saber per què. Per una cosa (¡ai las, quina vulgaritat, aquesta queixa!): que era menys jove del que s’havien imaginat que era. No obstant això, el seu rostre era inqüestionablement atractiu, i de cap manera gens malaltís. La revelació de nous detalls sorgia cada vegada que es girava per a parlar amb un noiet de dotze o tretze anys que estava dret a la seva vora, la faiçó del barret i el vestit del qual indicaven que estudiava en un conegut internat. Els espectadors més propers a ells van sentir que l’anomenava ¨mare¨. ~ Quan el recital va arribar al final i el públic es va retirar, molts van decidir obrir-se pas cap a la sortida passant pel seu costat. Quasi tots giraven el cap per a mirar de prop i atentament aquella dona interessant, la qual va romandre immòbil a la seva cadira fins que el camí va quedar prou lliure per a que la poguessin empènyer sense obstacles. Com si ella mateixa hagués esperat aquell escrutini i no li importés correspondre a la seva curiositat, va encreuar mirades amb diversos dels observadors aixecant els seus ulls, els quals van demostrar ser dolços, castanys i afables, tot i que amb una expressió una mica planyívola. ~ Va ser conduïda cap a fora dels jardins, i va continuar per la vorera fins que va desaparèixer de la vista, amb el noi que caminava al seu costat. A la demanda d’informació d’alguns dels que contemplaven com s’allunyava, els va arribar la resposta que era la segona esposa del beneficiat d’una parròquia veïna, i que era coixa. En general es creia que era una dona amb una història al darrere, una història innocent; però, sigui com sigui, una història. ~ Conversant amb ella de camí cap a casa, el noi que anava al seu costat va dir que esperava que el seu pare no els hagués trobat a faltar. «S’ha trobat tan còmode aquestes darreres hores que estic segura que no mos ha trobat a faltar gens», va contestar la mare. «¡¨Ens¨, estimada mare, no ¨mos¨! –va exclamar l’escolar amb una exasperant mania correctora que va ser quasi cruel–. Ja ho hauries de saber després de tant de temps.» La mare es va corregir ràpidament, sense que li requés que l’esmenessin, ni sense replicar, com podia haver fet perfectament, manant-li que es netegés aquella boca plena de molles, les quals eren allà pels seus dissimulats intents de menjar-se un pastisset sense treure-se’l de la butxaca on el tenia amagat. Després d’això, la bella dama i el noiet van prosseguir el seu camí en silenci. ~ La qüestió de la gramàtica tenia a veure amb la història de la dona, la qual es va sumir en una mena de somnieig una mica trist, segons totes les aparences. Es podria suposar que s’estava preguntant si havia fet sensatament de modelar la seva vida de la manera que l’havia modelada, per a acabar traient-ne un resultat com aquell. ~ En un racó perdut de North Wessex, a quaranta milles de Londres, prop de la pròspera ciutat de províncies d’Aldbrickham, hi havia un poblet amb la seva església i la seva rectoria, que ella coneixia prou bé, però que el seu fill no havia vist mai. Era el seu poble natal, Gaymead, i el primer esdeveniment que explicava la seva present situació va produir-se en aquell lloc quan només era una noia de dinou anys. ~ Que bé que el recordava, aquell primer acte de la seva petita tragicomèdia: la mort de la primera dona del seu reverend marit. Havia ocorregut una nit de primavera, i ella, que ara ja feia uns quants anys que havia omplert el lloc de la seva primera dona, era aleshores donzella a la casa del capellà. ~ Quan tot el que podia fer-se va ser fet i la mort va ser anunciada, ella va sortir ja de fosc a visitar els seus pares, que vivien al mateix poble, per a comunicar-los les tristes noves. En obrir la porta blanca de la tanca i mirar cap als arbres que s’aixecaven a l’oest velant la pàl·lida llum del cel del capvespre, va entreveure, sense gaire sorpresa, la figura d’un home esperant-la a la bardissa, encara que ella, amb picardia, va exclamar, com a mer formalisme: «¡Ah, Sam, m’has espantat!» Era un jove jardiner conegut seu. Ella li va explicar els detalls del darrer esdeveniment, i ambdós joves van romandre en silenci, en aquell estat elevat, calmadament filosòfic, que s’origina quan una tragèdia ha passat molt a prop, i no ha tocat els mateixos filòsofs. Però el fet va tenir conseqüències per a les seves relacions. Ella a penes hi havia pensat. «Oh, sí... suposo –va dir–. Tot continuarà com sempre, m’imagino.» El noi va posar-se a caminar al seu costat en direcció a la casa. Al cap de poc va esmunyir-li el braç al voltant de la cintura. Ella el va enretirar suaument; però ell l’hi va posar de nou, i ella va cedir a la seva insistència. «Mira, estimada Sophie, no saps si t’hi quedaràs; potser necessitaràs una casa, i jo estaré disposat a oferir-te’n una un dia, encara que de moment no la tinc a punt.» - «¡Vinga, Sam, home, no tinguis tanta pressa! Ni tan sols t’he dit mai que m’agrades; és tot cosa teva, això de venir-me al darrere.» - «Sigui com sigui, ¿no seria ruc si no ho provés com fan els altres?», i es va aturar per a fer-li un petó de comiat, perquè ja havien arribat a la porta de casa de la noia. «¡No, Sam, no cal que ho provis! –va exclamar tapant-li la boca amb la mà–. Hauries de ser més seriós en una nit com aquesta.» I li va dir ¨a-Déu¨ sense permetre que li fes un petó o que entrés a casa. ~ El vicari que acabava d’enviudar era aleshores un home d’uns quaranta anys d’edat, de bona família, i sense fills. Havia menat una vida reclosa en aquell beneficiat eclesiàstic, en part perquè no hi havia terratinents que residissin a la zona; i la pèrdua que va patir va intensificar els seus hàbits de quedar-se a recer de l’observació de la gent. A partir d’ara encara se’l va veure menys que abans, encara es va mantenir més allunyat del ritme de vida i de l’agitació que s’anomenava ¨progrés¨ del món exterior. Durant molts mesos després de la mort de la seva dona, l’organització de la casa va prosseguir com abans: la cuinera, la donzella, la minyona i el mosso continuaven fent les seves tasques o deixant-les de fer, exactament com la natura els ho suggeria; el vicari no ho sabia. Aleshores se li va acudir que el servei no era de cap utilitat en una família tan petita (d’una sola persona) com la seva. Va quedar parat davant la veritat d’aquesta idea i va decidir reduir el nombre de persones que treballaven per a ell. Però la Sophy, la donzella, se li va avançar: una nit li va dir que volia deixar-lo. «I ¿per què?», va demanar el pastor. «En Sam Hobson m’ha demanat que em casi amb ell, senyor.» - «Bé... ¿i tu t’hi vols casar?» - «No gaire. Però seria una llar per a mi. I hem sentit a dir que una de nosaltres haurà de plegar.» ~ Un o dos dies després, la noia va dir-li: «No plegaré encara, senyor, si no ho vol. En Sam i jo ens hem barallat.» Ell se la va mirar. Amb prou feines s’hi havia fixat mai abans, tot i que sovint havia estat conscient de la seva dolça presència a la sala. ¡Quina criatura felina, flexible i tendra no era! L’única del servei amb qui mantenia una relació propera i continuada era ella. ¿Què faria si la Sophy se n’anava? ~ La Sophy no se’n va anar, però algú altre sí; i les coses van prosseguir tranquil·lament una altra vegada. ~ Quan el senyor Twycott, el vicari, va posar-se malalt, la Sophy li portava el menjar al llit, i, un dia, just quan acabava de sortir de l’habitació, el vicari va sentir un soroll a les escales. La Sophy havia patinat i havia caigut escales avall amb la safata: s’havia torçat el peu i no podia aguantar-se dreta. Van avisar el metge del poble. El vicari es va posar bo, però la Sophy es va veure incapacitada durant molt de temps, i li van informar que no podria tornar a caminar bé mai més i que no podria fer tasques que la tinguessin dreta molta estona. ~ Tan aviat com va trobar-se comparativament millor, va parlar a soles amb el vicari. Com que li estava prohibit caminar o fer feines dreta, i realment no ho podia fer, era el seu deure dir-li que havia de deixar la casa. Podria perfectament treballar en alguna cosa asseguda, i tenia una tieta que era cosidora. El capellà se sentia molt commogut pel que ella havia sofert a causa d’ell, i va exclamar: «No, Sophy; coixa o no, no puc deixar que marxis. ¡Mai més no em tornaràs a deixar!» Ell se li va acostar i, encara que ella mai no va saber dir exactament com havia passat, el cert és que es va adonar que tenia els llavis d’ell a la galta. Tot seguit li va demanar que es casés amb ell. La Sophy no era ben bé que se l’estimés, però li tenia un respecte tan gran que quasi arribava a la veneració. Si hagués volgut apartar-se’n, a penes hauria gosat refusar un personatge tan reverend i august als seus ulls, i a l’acte va acceptar ser la seva esposa. ~ Així va ocórrer que, un bell matí, quan les portes de l’església estaven com de costum en aquella hora obertes per a ventilar, i els ocells cantaires voleiaven per dins i es posaven a les jàsseres del sostre, hi hagué un casament a la barana de la comunió, del qual a penes ningú no va saber res. El vicari i un sacerdot veí havien entrat per una porta, i la Sophy per una altra, seguida per dues persones que farien de testimonis, i, al cap d’una estona, d’allà en va sortir un marit i una esposa acabats de casar. ~ El senyor Twycott sabia perfectament bé que, fent aquest pas, havia comès un ¨suïcidi¨ social, a pesar del caràcter sense màcula de la Sophy, i, en conseqüència, havia pres les mesures necessàries. Havia arreglat un intercanvi de beneficiats amb un conegut seu que ocupava una església al sud de Londres, i, tan aviat com va ser possible, la parella s’hi va traslladar i va abandonar la seva bonica llar campestre, amb arbres, bardissa i terreny de conreu, i la va canviar per una casa polsegosa en un carrer llarg i recte; va baratar el seu bell toc de campanes pel més dissortat dels espetecs estridents que mai hagi torturat l’oïda humana. Tot va ser en consideració a la Sophy. Sigui com sigui, es trobaven lluny de tots els que havien conegut la seva anterior situació, i també sota menys tafaneria de la que haurien hagut de suportar en qualsevol parròquia rural. ~ La Sophy, com a dona, era una companya tan encantadora com qualsevol home pogués desitjar; però, com a dama, tenia les seves deficiències. Demostrava una aptitud natural per als petits refinaments domèstics, com per exemple amb els objectes i les maneres; però, quant al que s’anomena ¨cultura¨, era menys intuïtiva. Ara feia més de catorze anys que estava casada, i el seu marit s’havia preocupat molt de la seva educació; però encara tenia certa confusió sobre algunes normes gramaticals, cosa que no atreia el respecte de les poques coneixences que havia fet. El que li sabia més greu d’aquesta deficiència era que el seu únic fill, en l’educació del qual no havien reparat ni repararien en despeses, era ja prou gran per a adonar-se’n. I no solament se n’adonava; la mera existència d’aquestes deficiències l’irritava d’allò més. ~ Així va continuar vivint a la ciutat, i malgastant hores i hores trenant-se la formosa cabellera, fins que les galtes, en altre temps vermelles com pomes, s’havien descolorit fins al més pàl·lid dels roses. El peu mai no va recuperar la seva força natural després de l’accident, i la majoria de vegades es veia obligada a evitar del tot caminar. El seu marit s’havia acostumat a Londres, i ara li agradava per la seva llibertat i la privacitat domèstica; però era vint anys més gran que la Sophy, i últimament havia emmalaltit de forma greu. Aquell dia, però, s’havia sentit prou bé per a permetre que acompanyés el seu fill al concert.