Bàrbara de la casa de Grebe (fragment)

"Bàrbara de la casa de Grebe", Thomas Hardy (fragment) ~ Pel que sembla, va ser una idea, més que no pas una passió, el que va inspirar a ¨lord¨ Uplandtowers la decisió de conquerir-la. Ningú no sabia quan va formar-se la idea, o bé si es va sentir segur del seu èxit davant de l’aversió manifesta que ella sentia envers ell. Possiblement no va ser fins després del primer acte important en la vida d’ella, el qual esmentaré a continuació. L’obstinació madura i cínica d’ell a l’edat de dinou anys, quan la major part de vegades l’impuls domina el càlcul, era notable, i podria haver degut la seva existència tant al títol de comte al qual havia accedit per successió i als honors locals que l’acompanyaven, com al tarannà familiar; un ascens que el va llançar a la maduresa, per a dir-ho així, sense haver conegut l’adolescència. Havia atès l’edat de dotze anys quan el seu pare, el quart comte, moria després de prendre les aigües de Bath. ~ Sigui com sigui, el tarannà de la família hi tenia molt a veure. La determinació era hereditària en els portadors d’aquell blasó; de vegades per a bé, de vegades per a mal. ~ Les residències d’aquelles dues famílies es trobaven separades per deu milles, i el camí que les connectava era l’ara vell, aleshores nou, camí de peatge que enllaçava Havenpool i Warborne amb la ciutat de Melchester, una carretera que, tot i que només era una bifurcació del que es coneixia com ¨el Gran Camí Ral de Ponent¨, és probablement, finsitot ara, com ho havia estat durant els darrers cent anys, un dels millors exemples de via de peatge pavimentada amb macadam que es poden trobar a Anglaterra. ~ La mansió del comte, així com també la del seu veí, el pare de la Bàrbara, s’alçava retirada una milla del camí ral, amb el qual ambdues es connectaven per mitjà dels típics vial i porteria. Era justament al llarg d’aquest camí ral que, un cert vespre de l’època de Nadal, uns vint anys abans de l’acabament del segle passat, el jove comte conduïa el seu carruatge per a assistir a un ball a Chene Manor, la llar de Bàrbara i dels seus pares, ¨sir¨ John i ¨lady¨ Grebe. La baronia de ¨sir¨ John havia estat creada uns quants anys abans de l’esclat de la Guerra Civil, i el seus terrenys eren encara més extensos que els del mateix ¨lord¨ Uplandtowers; comprenien aquest palauet de Chene, un altre a la costa propera, la meitat dels Hundred de Cockdene, i moltes altres terres envoltades de tanca en diverses altres parròquies, en especial Warborne i les de l’entorn. En aquells dies, la Bàrbara a penes tenia disset anys, i, segons diu la tradició, el ball va ser la primera ocasió en què ¨lord¨ Uplandtowers va provar d’establir tendres relacions amb la noia. Era prou aviat, bé ho sap Déu. ~ Es conta que un seu amic íntim, un dels Drenkhards, havia sopat amb ell aquell dia, i ¨lord¨ Uplandtowers havia comunicat, per sorpresa, el designi secret del seu cor al seu convidat. «Mai no l’aconseguiràs, en pots estar segur; ¡mai no l’aconseguiràs! –li havia dit aquell amic en acomiadar-se–. No l’atrauràs per amor al teu títol; i, pel que fa a pensar a buscar-se un bon partit, hi ha menys arteria en ella que en un moixó.» - «Ja ho veurem», va contestar ¨lord¨ Uplandtowers, immutable. ~ Sens dubte pensava en la predicció de l’amic mentre avançava en el seu carruatge pel camí ral; però l’escultòric assossec d’aquell perfil retallat contra la claror minvant a la seva dreta hauria hagut d’ensenyar a l’amic que la impertorbabilitat del comte estava intacta. Va arribar a l’alçada de la taverna solitària al peu del camí anomenada ¨Lornton Inn¨ (lloc de trobada de molts agosarats caçadors furtius, on preparaven les operacions a dur a terme al bosc veí), i podria haver observat, si hagués estat al cas, un tílburi desconegut aturat a la parada davant de la taverna. Va avançar-lo de pressa i, mitja hora després, creuava la petita ciutat de Warborne. Més endavant, a una milla de distància, hi havia la casa on l’havien convidat al ball. ~ En aquella època es tractava d’un edifici imponent, o més aviat un conglomerat d’edificis tan vast com la mateixa residència del comte, encara que molt menys coherent. Una ala mostrava una antiguitat extrema, amb enormes xemeneies les estructures de les quals sobresortien des dels murs exteriors com torres, i una cuina de dimensions grandioses en la qual (segons es deia) s’hi havien preparat esmorzars finsitot per a John de Gaunt17. Ja només ser al pati davanter va sentir el ritme de les trompes i els clarinets, els instruments preferits per a semblants entreteniments en aquells temps. ~ En entrar en aquell saló llarg en el qual ¨lady¨ Grebe acabava d’obrir el ball amb un minuet (llavors eren les set, segons la tradició), va ser acollit amb una benvinguda adequada al seu rang i va mirar al seu entorn en busca de la Bàrbara. La noia no estava ballant i semblava capficada; realment era com si ella l’hagués estat esperant. En aquells dies, la Bàrbara era una noia bonica i de bon caràcter, que mai no deia mal de ningú i que odiava les altres noies boniques tan poc com podia. No es va negar a ballar-hi la contradansa que va venir a continuació, i aviat va ser la seva parella en un segon ball.