El violinista ambulant (fragment)

"El violinista ambulant", Thomas Hardy (fragment) ~ «Parlant d’exposicions, fires mundials, i què no –va dir l’ancià cavaller–, avui dia no es pot tombar una cantonada que no se’n vegin mitja dotzena. L’única exposició que ha fet, o farà, mai cap impressió a la meva imaginació va ser la primera de la sèrie, la mare de totes elles, i ara ja cosa d’una època pretèrita: la Gran Exposició de 1851, a Hyde Park, Londres. Ningú de les joves generacions no pot concebre la sensació de novetat que va produir en nosaltres, que ens trobàvem a la flor de la vida. Una paraula que era un mer nom va arribar a convertir-se en un adjectiu en honor a l’ocasió. Es va començar a dir ¨barret de l’Expo¨, ¨suavitzador de navalles de l’Expo¨, ¨rellotge de l’Expo¨, sí, i finsitot ¨licors¨, ¨estimades¨, ¨bebès¨, ¨mullers¨... ¨de l’Expo¨ durant un temps. Per a South Wessex, l’any va convertir-se en molts sentits en una extraordinària frontera cronològica, o punt d’inflexió, en què va esdevenir-se allò que podríem anomenar ¨un precipici en el temps¨. Com en una falla geològica, havíem presenciat la sobtada unió del món antic amb el món modern en un contacte absolut, com mai en qualsevol altre any des de la Conquesta no havia estat exhibit en aquesta part del país.» ~ Aquestes observacions ens duen a parlar de diferents personatges, patricis i plebeus, que en aquella època vivien i es movien dins del nostre estret i pacífic horitzó; i de tres persones en particular, la rara i petita història de les quals va tocar en diversos punts l’Exposició, i van ser afectades per ella més que ningú que habités en aquelles remotes obagues del món, com eren Stickleford, Mellstock i Egdon. ~ Primer en importància entre aquestes tres persones era en Wat Ollamoor (si és que així es deia de veritat), el qual els més grans de la nostra colla havien conegut força bé. Era per damunt de tot un home molt festejador, segons corria la veu; però, d’especial, en tenia poca cosa més. Els homes no el consideraven atractiu; potser finsitot de vegades una mica repulsiu. Músic i dandi, a la pràctica es dedicava a fer companyia a dones; metge veterinari en teoria, s’allotjava entretant al poble de Mellstock, i ningú no sabia d’on venia, encara que alguns deien que la primera vegada que s’havia presentat en aquell veïnat havia estat com a violinista en una funció a la fira de Greenhill. ~ Molts dignes vilatans li envejaven el poder que exercia en les fadrines de mentalitat senzilla, un poder que de vegades semblava tenir un cert matís de misteri i de màgia. Físicament no era pas mal plantat, tot i que traginava una parença més aviat poc anglesa: tenia el rostre d’un intens color oliva, i els cabells gruixuts, espessos, foscos i més aviat enganxosos; ell, per cert, els empastifava més encara amb ungüents secrets, que, quan arribava fresc a una festa, desprenien una olor semblant a una barreja d’¨amor de noi¨ (que és com anomenaven allà l’abròtan) amb oli de llàntia. De tant en tant, portava uns rínxols, una doble filera, que li creuaven quasi horitzontalment el cap. Però, com que de vegades aquests rínxols estaven clarament absents, es va concloure que no constituïen una obra de la natura. Les noies que havien canviat per odi l’amor que havien sentit per ell li van posar el malnom de ¨Tofut¨ per la seva abundància de cabells, que els portava tan llargs que se li repenjaven a les espatlles; i, a mesura que va anar passant el temps, més i més enganxat li va quedar el nom. ~ La seva manera de tocar el violí tenia molt a veure amb la fascinació que exercia, perquè, per a parlar amb justesa, podia vantar-se de posseir una qualitat peculiar i personalíssima, com la que deuen tenir aquests predicadors que saben commoure el públic fins al fons de l’ànima. Hi havia melodies que imprimien la més ferma convicció que la indolència i l’aversió a qualsevol mena d’aplicació sistemàtica a l’instrument era tot el que separava en Tofut de la carrera d’un segon Paganini. Quan tocava, ho feia invariablement amb els ulls clucs; no llegia les notes i, com si diguéssim, permetia que el violí vagaregés com li plagués pels passatges més planyívols que mai els pagesos haguessin pogut sentir. Hi havia un cert caràcter lingüístic en les expressions suplicatives que produïa, les quals eren gairebé capaces d’arrencar un gemec de dolor al cor mateix d’una pedra. Podia fer que qualsevol nen de la parròquia, només que fos una mica sensible a la música, esclatés en llàgrimes al cap de cinc minuts de simplement sentir-li tocar una de les velles melodies balladores que oferia quasi sempre (gigues, contradanses i la “Favorita dels Passos Volanders”), algunes només restes de fragments mutilats que ara reapareixen com a fantasmes sense nom en quadrilles i galops, i que només reconeixerien els curiosos o la poca gent vella que encara vivia i que havia conegut homes com en Wat Ollamoor en la seva joventut. ~ La seva època era una mica més tardana que la de la banda del cor de l’església de Mellstock, que comprenia els Dewy, en Mail i la resta; de fet, en Wat no va aparèixer a l’horitzó fins que aquells músics famosos van deixar la banda i es van escampar amb el càrrec de funcionaris eclesiàstics. En el seu sincer amor pel rigor, menyspreaven l’estil d’aquell nouvingut. En Theophilus Dewy (el germà petit d’en Reuben, el traginer) deia que no hi havia equilibri, cap mena de gràcia amb l’arquet, cap mena de solidesa, que tot era ¨fantàstic¨, en sentit pejoratiu. I probablement era veritat. Sigui com sigui, evidentment en Tofut no havia tocat una nota de música religiosa en tota la seva vida; mai no s’havia assegut a la galeria de l’església de Mellstock, on els altres havien entonat la seva venerable salmòdia tants centenars de vegades; mai no havia, amb tota probabilitat, entrat en cap església. Tot el seu repertori consistia en tonades diabòliques. «Li era més fàcil tocar el serpentó de llautó seguint el compàs que el Salm número cent», solia dir el traginer. A Mellstock es deia que el serpentó de llautó era un instrument especialment difícil de fer sonar. ~ De tant en tant, en Tofut era capaç de produir el commovedor efecte esmentat en les ànimes dels adults, en especial de noies de constitució fràgil i molt receptiva. I la Car’line Aspent era així. Malgrat que ja estava compromesa en matrimoni abans de conèixer-lo, la Car’line, de totes les noies, va ser la més influïda per les melodies arravatadores d’en Tofut Ollamoor, per a perjudici seu; és més, per al seu dolor irremeiable i per a la seva dissort final. Era una noia bonica, encantadora, de paraula fàcil, el principal defecte de la qual, com a companya de les del seu gènere, era una tendència a fer morros de tant en tant. En aquella època no residia a la parròquia de Mellstock, on en Tofut s’allotjava, sinó algunes milles més lluny, riu avall, a Stickleford. Com i quan el va conèixer, a ell i el seu violí, no se sap del cert, però corria la història que tot va començar, o bé va continuar, una tarda de primavera quan, en creuar ella Lower Mellsock, va acudir-se-li aturar-se al pont, prop de casa d’ell, per a reposar, i es va repenjar lànguidament a l’ampit. En Tofut era al llindar de la porta, com tenia per costum, descabdellant l’insidiós reguitzell de semicorxeres i fuses de la corda més aguda del seu violí per a diversió dels vianants, i rient quan a la canalla que l’envoltava els queia les llàgrimes galtes avall. La Car’line feia veure que estava captivada pels rissos que feia l’aigua sota els arcs del pont, però en realitat l’estava escoltant, com ell molt bé sabia. Al cap de poc, un intens dolor li va aferrar el cor al mateix temps que se li despertava un desig incontrolat de lliscar airosa pels laberints d’una dansa infinita. Per tal de desempallegar-se d’aquella fascinació, va decidir prosseguir el seu camí, tot i que sabia que hauria de passar pel costat del violinista que tocava. En aixecar els ulls per a llançar una mirada fugaç a l’intèrpret, va veure, per a alleujament seu, que els ulls del músic estaven tancats en un complet abandó a la seva música, i va avançar decidida. Però, a mesura que s’hi va anar acostant, els seus passos es van fer més tímids i els peus se li anaven agitant més i més compassant-se al ritme de la melodia fins que gairebé, en lloc de caminar, ballava. En llançar-li una altra mirada quan va ser al davant seu, va adonar-se que un dels seus ulls estava obert i que l’observava somrient pel seu estat emocional. Els passos de la noia no van poder desprendre’s dels saltirons imposats fins que va ser molt lluny de la casa; i la mateixa Car’line va ser incapaç d’alliberar-se d’aquell estrany embruixament durant hores.