Els tres desconeguts (fragment)

"Els tres desconeguts", Thomas Hardy (fragment) ~ Entre les poques característiques de l’Anglaterra agrícola que conserven una aparença que el pas dels segles ha modificat molt poc, s’hi poden comptar els elevats i herbosos turons i els congosts recoberts de garrigues o ¨eweleases¨ (com també són anomenats) que ocupen una vasta extensió de certs comtats del sud i del sud-oest. Si s’hi troba cap senyal d’ocupació humana, normalment pren la forma de la cabana solitària d’algun pastor. ~ Cinquanta anys enrere, una cabana semblant s’alçava en un turó com aquests, i pot ser que encara hi sigui. A pesar de la seva solitud, l’indret, si comptem la distància real, no es trobava a més de cinc milles d’una de les ciutats del comtat. Però això no servia de gaire a la cabana. Cinc milles d’altiplà irregular, durant les llargues estacions hostils, amb neu i aiguaneu, pluja i boira, posen prou terra entremig com per a permetre a un Timó o bé a un Nabuconodosor14 aïllar-se còmodament; molta menys amb el bon temps per a complaure aquella tribu menys desagradable: poetes, filòsofs, artistes i altres que «conceben coses plaents i hi mediten». ~ Algun vell mur d’argila o un túmul, algun bosquet o almenys algun fragment ressec de vella bardissa són elements que habitualment s’aprofiten per a construir aquests solitaris habitatges. Però, en el cas que ens ocupa, s’havia descartat aquesta mena d’ajuda. Higher Crowstairs, com s’anomenava la casa, s’alçava prou separada de tot i desprotegida. L’única raó per a la seva concreta situació semblava ser la cruïlla de dos corriols que formaven una exacta creu allà a la vora, i devia fer uns bons cinc-cents anys que travessaven el camp en aquesta i aquella direcció. D’aquí que la casa es trobés exposada als elements pels quatre costats. Però, tot i que, quan el vent bufava allà dalt, ho feia sense pietat, i que, quan plovia, no s’hi posava pas per poc, les variacions climatològiques de l’hivern no eren tan formidables en les cingleres com s’imaginaven que eren els habitants de les terres baixes. Les crues gebrades no eren tan perjudicials com en les fondalades, i les gelades poques vegades eren tan severes. Quan el pastor i la família que ocupaven la casa eren considerats dignes de llàstima per aquella dura vida a la intempèrie, ells responien que en conjunt es veien menys afectats pels constipats i els catarros que quan havien viscut a la vora del riu en una acollidora vall del costat. ~ La nit del 28 de març del 182... era precisament una d’aquelles típiques nits que fan venir al cap aquestes expressions de commiseració. La pluja, que queia de biaix, colpejava les parets, les palissades i el teulat com les fletxes d’una iarda disparades a Senlac i a Crécy15. Animals com les ovelles i d’altres que s’estaven a l’aire lliure, ja que no tenien aixopluc, es posaven amb les anques de cara al vent; mentrestant, els ocells que miraven d’aferrar-se en algun branquilló ple de nusos alçaven les cues enlaire com paraigües girats a l’inrevés. La testera de la cabana estava amarada i les gotes que queien del ràfec batien la paret. Malgrat tot, mai la commiseració envers el pastor no va estar tan mal dirigida. Perquè aquell alegre rústic celebrava una gran festa per a glorificar el bateig de la seva segona filla. ~ Els convidats havien arribat abans que la pluja comencés a caure i ara es trobaven reunits en l’estança principal o saleta d’estar de la llar. Un cop d’ull a la casa a les vuit d’aquell vespre assenyalat hauria creat l’opinió que es tractava d’un racó tan acollidor i ple de caliu com es pot desitjar enmig d’una maltempsada. La professió de l’inquilí la proclamava la quantitat de gaiatos polits i sense nusos que penjaven ornamentalment de la xemeneia, el ganxo dels quals variava des del tipus antiquat que trobem en els gravats d’imatges patriarcals de les velles famílies bíbliques fins al de la més acceptada moda de la darrera fira de bestiar local. L’habitació estava il·luminada per mitja dotzena d’espelmes, amb els blens només un pèl més petits que el greix que els envoltava, en canelobres que no es feien servir mai sinó en dies festius, de precepte i en celebracions familiars. Els llums estaven disseminats per la sala, menys dues espelmes que eren sobre la lleixa de la xemeneia. La posició de les espelmes era significativa en ella mateixa: espelmes sobre la xemeneia sempre volia dir festa. ~ En la llar de foc, davant d’un tió en brases per a donar contingut a la foguera, cremaven en flames branques d’arç que espetegaven com «la riallada d’un foll». ~ Dinou persones es trobaven reunides allà. D’aquestes, cinc dones amb vestits de diversos tons brillants seien en cadires tocant a la paret; noies tímides i no tan tímides omplien l’escó de la finestra; quatre homes, inclosos en Charley Jake, el fuster, l’Elijah New, el sagristà i en John Pitcher, un lleter de les rodalies, sogre del pastor, estaven repapats en el banc; un xicot i una mossa, que envermellien davant la possibilitat de comprometre’s a emprendre una vida en comú, seien sota l’armari del racó; i un promès d’uns cinquanta anys d’edat o més, anava inquiet de topants on la seva promesa no hi era a d’altres on sí que hi era. L’alegria era completament general i cada vegada pujava més de to per tal com no la destorbava cap restricció convencional. Una absoluta confiança en la bona opinió de l’altre era la causa d’aquella perfecta harmonia. L’absència de cap expressió o tret que denotés que aspiraven a una major posició social, o que volien fer-se el saberut o dur a terme alguna cosa que eclipsés els altres, donava a la majoria les darreres pinzellades d’un capteniment que es podria equiparar a l’autèntica serenitat principesca, ja que, en general avui dia, aquestes ambicions malmeten l’esplendor i la bonhomia de tothom, llevat de si es pertany a un dels dos extrems de l’escala social. ~ El pastor Fennel s’havia casat bé: la seva dona era la filla d’un lleter d’una vall llunyana que s’havia endut cinquanta guinees de dot a la butxaca (i que allà les guardava, fins que calguessin per a satisfer les necessitats de la família que hagués de venir). Aquesta dona frugal tenia certa experiència quant al to que calia donar a una trobada. Una festa on tothom ha de romandre assegut té els seus avantatges; però massa immobilitat en la còmoda posició de les cadires i altres seients tendia a menar els homes a molta inconscient assiduïtat a aixecar el colze, cosa que, de vegades, deixava la casa ben eixuta. Unes ballarugues eren l’alternativa; però això, tot i que evitaria l’inconvenient derivat del fet que els convidats s’aviessin un bon munt de beguda gola avall, tenia per contra un desavantatge relacionat amb la quantitat de provisions a desprendre, ja que la gana voraç engendrada per l’exercici provocaria immensos estralls al rebost. La pastora Fennel es va decidir per una solució que combinava balls curts amb breus períodes de xerrameca i cant, com a mitjà de contenir qualsevol fúria ingovernable en ambdues alternatives. Però aquest pla estava enterament confinat a l’assenyada provisió de la dona: el pastor estava disposat a emprendre les gestes més temeràries de l’hospitalitat. ~ El violinista era un noi de la contrada, d’uns dotze anys d’edat, que tenia un do meravellós per a tocar gigues, danses i contradanses, encara que els seus dits eren tan petits i curts que els havia de moure contínuament per a arribar a les notes altes, de les quals retrocedia ràpidament a les primeres posicions amb sons no mancats d’una perfecta puresa en el to. A les set del vespre, aquest jovencell havia iniciat el seu agut nyigui-nyogui, acompanyat del ronc greu de l’Elijah New, el sagristà, que molt consideradament havia dut el seu instrument musical preferit, el serpentó. El ball va començar a l’instant; la senyora Fennel havia ordenat en privat als músics que sota cap concepte no permetessin que el ball durés més d’un quart d’hora. ~ Però l’Elijah i el noi, en l’emoció del seu compromís amb la música, van oblidar la prohibició per complet. A més, l’Olivier Giles, un xicot de disset anys, un dels balladors, que s’havia enamorat de la seva parella, una noia rossa de trenta-tres anys molt mogudets, eixelebradament havia fet arribar una moneda d’una corona de les noves als músics, com una mena de suborn per tal que continuessin tocant mentre tinguessin forces i alè. La senyora Fennel, en veure la bovor que començava a aixecar-se de les cares dels hostes, va arribar-se fins a on eren els músics i va tocar el colze del violinista al mateix temps que tapava la boca del serpentó amb la mà. Però ells no en van fer cas, i, tement ella perdre el seu caràcter d’amable amfitriona si interferia d’una manera massa evident, es va retirar i es va asseure, vençuda. I el ball va continuar giravoltant amb creixent braó, i els dansaires van seguir les seves trajectòries planetàries endavant i endarrere, des de l’apogeu al perigeu, fins que la busca del ben mesurat rellotge al fons de la sala va haver recorregut la circumferència d’una hora. ~ Mentre aquests esdeveniments tenien lloc dins de l’habitatge pastoral dels Fennel, en la negra nit de fora de la casa s’havia esdevingut un incident que tindria unes conseqüències considerables en la reunió. La preocupació de la senyora Fennel per la creixent agitació del ball es va correspondre en el temps amb l’ascensió d’una figura humana pel turó solitari de Higher Crowstairs, procedent de la direcció de la ciutat llunyana. Aquest personatge avançava a grans gambades sota la pluja i sense aturar-se, seguint el fressat senderol que, un tros més enllà, vorejava la cabana del pastor. Era gairebé l’hora que sortís la lluna plena, i, per això, encara que el cel estava recobert amb una capa uniforme de núvols carregats d’aigua, els objectes corrents a l’exterior de la casa eren clarament visibles. La trista llum macilenta revelava que el caminant solitari era un home de constitució vincladissa; el seu pas suggeria que ja havia depassat l’època de l’agilitat instintiva i perfecta, encara que no feia tant de temps com per a que, quan l’ocasió ho requerís, pogués moure’s ràpidament. A primera vista, podia haver tingut uns quaranta anys d’edat. Semblava alt, però un sergent reclutador, o bé una altra persona acostumada a jutjar l’estatura d’algú amb un cop d’ull, hauria comprès de seguida que aquesta impressió era deguda principalment al fet que era molt prim, ja que no feia més de cinc peus amb vuit o nou polzades d’alçada. ~ A pesar de la regularitat del seu pas, caminava amb cautela, com algú que segueix el seu camí mentalment a les palpentes; i, malgrat que no vestia un abric negre ni cap altra peça de color fosc, hi havia alguna cosa en ell que suggeria que pertanyia naturalment a la tribu d’homes vestits de negre. La seva roba era de fustany, i les botes estaven ben reblades amb claus, però en el seu caminar no mostrava el pas acostumat al fang dels camperols que gasten botes reblades amb claus i roba de fustany. ~ Quan va ser davant per davant de la propietat del pastor, la pluja queia, o més aviat s’hauria pogut dir que corria de través, amb redoblada violència. Els encontorns de la petita edificació trencaven parcialment la força del vent i de la pluja, i això l’induí a aturar-se. La més destacable de les construccions casolanes de...