Pel circuit de ponent (fragment)

"Pel circuit de ponent", Thomas Hardy (fragment) ~ Capítol I ~ L’home que va constituir l’element trasbalsador en les dues tranquil·les vides que descriurem a continuació (cap gran home, en cap sentit, per cert), en va tenir coneixement, d’elles, per primera vegada una tarda d’octubre, a la ciutat de Melchester. Havia estat rondant pel recinte de l’església intentant, en va, albirar, enmig de la foscor, un besllum de la mostra més homogènia d’arquitectura medieval d’Anglaterra, que sorgia del prat horitzontal de gespa molla davant seu i s’alzinava i s’aprimava cap al cel. Des d’allà estant, la presència dels murs de la catedral se li revelaven més per l’oïda que no pas per la vista; no els veia, però retornaven agudament l’estrèpit que entrava al recinte per un carrer procedent de la plaça de la ciutat; estrèpit que, després de xocar contra l’edifici, rebotava contra ell. ~ Va ajornar per a l’endemà la temptativa d’examinar l’edifici buit i va girar la seva atenció cap al soroll. Era un compost de tubs d’orgue de vapor, tocs de gongs, dringadissa de campanetes, repicadissa de picarols i crits indiscernibles de gent. Una claror llampant surava en l’aire en la direcció del tumult. Cap allà se’n va anar, després de passar per sota l’arc de la porta i entrar a la plaça. ~ No hauria trobat en tot Europa un millor contrast entre escenes juxtaposades. L’espectacle era el del vuitè abís de l’“Inferno” quant a color i flames, i, quant a alegria, un fris de l’Olimp homèric. Una resplendor fumosa, de la mateixa tonalitat de la ferritja de llautó, ascendia de les ferotges llengües dels innombrables llums de nafta fixats a parades, paradetes i altres edificacions temporals que atapeïen l’espaiosa plaça del mercat. Retallades contra aquesta irradiació, dotzenes de figures humanes, més o menys de perfil, pegaven batzegades de través i de costat, amunt i avall, i giravoltaven, com insectes retallats contra una posta de sol. Llurs moviments eren tan rítmics que semblava que els movia una màquina. Tot seguit es va demostrar que en efecte era així: les figures eren les dels ocupants dels gronxadors, palanques i cadiretes que volaven suspeses en les tres atraccions de cavallets de vapor que ocupaven el centre del lloc. Era del darrer d’aquests tres que procedia el terrabastall de l’orgue de vapor. ~ Els batecs del gènere humà a plena llum eren, pensant-ho millor, molt més interessants que l’arquitectura a les fosques. El jove va encendre una pipa curta, es va posar el barret de costat i la mà a la butxaca, i, per tal de submergir-se harmònicament en el seu nou entorn, es va acostar a la més gran i més concorreguda roda de vapor (que era com els propietaris anomenaven els cavallets). Aquesta tenia uns acabats molt brillants i giravoltava a tota marxa. L’instrument musical, al voltant del qual giraven les notes i els genets, dirigia les boques de les seves trompes de llautó al jove, i els enormes miralls situats als angles, que rodaven amb la maquinària, llançaven als seus ulls els reflexos calidoscòpics dels genets i els cavalls de joguina que orbitaven. ~ Ara es va veure clarament que aquest personatge no era com la majoria de la gent allà reunida. Es tractava d’un jove cavaller, un dels de la mena que només podem trobar a les gran ciutats, i a Londres en particular, de constitució delicada, ben vestit, encara que no a la moda, i semblava pertànyer a la classe de professionals liberals; no hi havia res sever o pràctic en el seu rostre, que apareixia més aviat curvilini i sensual. Veritablement, algú podria haver-lo considerat un home no gens típic de la classe mitjana d’un segle en què la passió dominant és la sòrdida ambició que sembla haver pres el lloc a l’amor, tan apreciat en temps passats. ~ Les figures giratòries passaven davant dels seus ulls amb una inesperada i tranquil·la elegància, i això enmig d’una munió els moviments naturals de la qual no suggerien ni elegància ni tranquil·litat com a norma. Per mitjà d’algun mecanisme, s’impartia a cada un dels cavallets de cartró un moviment que era realment el triomf i la perfecció de la inventiva d’aquella màquina: un galop que pujava i baixava tan compassat que, cada parell de poltres, quan un era al capdamunt l’altre era al capdavall. Els genets estaven completament fascinats per les ondulacions equines d’aquest deliciós passatemps vacacional del nostre temps. Hi havia genets de sis anys i també de seixanta, amb totes les edats d’entremig. Al principi costava individualitzar cap personalitat, però, al cap de poc, la mirada del nostre espectador es va centrar en la noia més bonica de les moltes noies boniques que rodaven. No era la del vestit i el barret clars, qui primer havia atret la seva atenció, no; era la que portava un xal negre, faldilla grisa, guants clars i... No, ni tan sols aquesta, sinó la que era al darrere d’aquesta, la de la faldilla vermella, jaqueta fosca, barret i guants marrons. Inequívocament aquesta era la noia més bonica. ~ Havent-la finalment seleccionada, aquest espectador ociós la va observar tan bé com va poder durant cada una de les breus passades davant del seu camp visual. La noia era absolutament inconscient de res, tret del fet de cavalcar; la seva expressió estava abstreta en un somieig extàtic; durant aquells moments no sabia res de la seva edat, de la seva història, de la seva fesomia, i molt menys dels seus problemes. Ell mateix estava ple de les modernes i vagues tristors i malenconies populars, i, per tant, era una sensació refrescant contemplar aquella cosa jove en aquells moments i en aquell lloc, absolutament feliç, com si es trobés al paradís. ~ Tement el moment en què l’inexorable fogoner, llòbregament a l’aguait rere aquell escenari rococó cridaner, decidís que la colla de genets ja havia tingut els seus minuts d’oci de penic i frenés i fes parar i callar el motor de vapor i tots aquells cavalls, miralls, trompetes, tambors, timbals i coses semblants, el nostre jove esperava cada reaparició de la noia, mirant amb indiferència les formes que s’hi interposaven, incloses les dues noies no tan boniques, l’àvia i el nen, els dos jovencells, la parella de noucasats, el vell amb la pipa de terrissa, el jove mudat amb un anell, les damisel·les del carruatge, el parell de fusters ambulants, i d’altres, fins que la seleccionada preciositat rústica s’allunyava un altre cop damunt del seu cavall. No havia vist mai un producte de la naturalesa més bell. A cada volta, ella deixava un solc més profund en els sentiments del noi. Aleshores es va parar tot, i els sospirs dels viatgers es van fer audibles. ~ El jove va voltar els cavallets fins al lloc on calculava que ella baixaria; però la noia continuava al seu seient. Les selles buides van començar a omplir-se de nou, i era clar que havia decidit fer una altra volta. El jove va arribar fins al costat del seu corser i, de forma molt agradable, li va preguntar si s’ho havia passat bé amb el seu viatge. «¡Oh, sí! –va fer ella amb els ulls que li ballaven–. ¡Ha sigut una cosa com mai no havia sentit abans en ma vida!» No va ser difícil entaular-hi conversa. Oberta, massa oberta, per naturalesa, no tenia prou experiència per a mantenir una certa reserva per mitjà de l’artifici, i, després d’insistir-hi una mica, va respondre de grat als comentaris del noi. Havia vingut a viure a Melchester procedent d’un poblet de la Gran Plana, i aquesta era la primera vegada que veia uns cavallets; no entenia com es podien fer màquines semblants. Havia vingut a la ciutat convidada per la senyora Harnham, que l’havia acollit a casa seva per a que fes l’aprenentatge de minyona, si demostrava tenir-hi aptituds. La senyora Harnham era una dona jove que abans de casar-se havia estat la senyoreta Edith White, que vivia a pagès, prop de casa seva; i ara era molt amable amb ella perquè la coneixia des de la infantesa. Finsitot s’havia pres la molèstia de donar-li certa instrucció. La senyora Harnham era l’única persona al món de qui podia dir que era amiga seva, i, com que no tenia fills, l’havia preferit a ella com a companya per damunt de qualsevol altra persona, encara que només feia poc que havia arribat; i li permetia fer quasi tot el que volgués i tenir festa sempre que ho demanés. El marit d’aquesta amable jove dama era un ric vinater de la ciutat, però la senyora Harnham no patia gaire per ell. Des d’on estaven conversant i amb claror de dia es podia veure la casa. La noia s’estimava molt més Melchester que no pas el camp solitari, i es compraria un barret nou per al diumenge vinent que li costaria quinze xílings i nou penics. Llavors ella va preguntar al seu nou conegut on vivia, i ell li va dir que a Londres, aquella antiga ciutat plena de fum on tothom vivia com podia, i hi moria perquè no hi podia viure. Es desplaçava a Wessex dos o tres cops l’any per motius professionals; havia arribat ahir de Wintoncester i prosseguiria en direcció al següent comtat al cap d’un o dos dies. Hi havia una cosa per la qual li agradava més el camp que la ciutat, i era que al camp hi havia noies boniques, com ella mateixa. ~ Tot seguit la màquina del plaer va engegar de nou i, per a la noia de cor lleuger, la figura de l’atractiu jove, la plaça del mercat amb les seves llums i la gentada, les cases de més enrere i tot el món sencer van començar a voltar com abans, i a rodar a l’inrevés en els miralls giratoris de la seva mà dreta, com si ella fos el punt fix en un univers ondulant, enlluernador, cridaner, en el qual destacava com a forma més encimbellada de totes la forma del seu darrer interlocutor. Cada vegada que s’acostava a la meitat de l’òrbita que estava més a prop d’ell, es miraven amb somriures i amb aquella inequívoca expressió que significa tan poc al moment, però que tot sovint condueix a la passió, al nus a l’estómac, a la unió, a la desunió, a la devoció, a l’augment de població, al tedi, a la satisfacció, a la resignació i al desesper. ~ Quan els cavalls van minorar la marxa de nou, ell es va enfilar al seu costat i li va proposar fer una altra volta. «Oblida’t dels diners per una vegada –va dir ell–. ¡Pago jo!» Ella va riure fins que li van saltar les llàgrimes. «¿De què rius, maca?», va fer ell. «Perquè... ets tan distingit que en deus tenir molts, de diners, i només dius això per a divertir-te», va contestar ella. «¡Ha, ha!», va riure el jove al mateix temps, i galantment va treure els diners per tal que ella pogués fer un altre viatge. ~ Mentre ell s’estava allí dret, somrient enmig de la bigarrada munió, amb la pipa a la mà i abillat amb el rústec gec de llana i el barret d’ala ampla que s’havia posat per a anar a fer el volt, ¿qui hauria suposat que fos el senyor Charles Bradford Raye, que portava toga, que havia estudiat a Wintoncester, que treballava d’advocat a la magistratura de Lincoln’s-Inn, que ara recorria el circuit de ponent27 i que simplement s’havia aturat a Melchester per a resoldre un petit litigi després que els seus col·legues s’haguessin traslladat ja a la següent ciutat del comtat?