Un simple interludi (fragment)

"Un simple interludi", Thomas Hardy (fragment) ~ Capítol I ~ El marxant de llibres escolars, que garantia la fidelitat als fets del següent relat amb els termes més contundents, hi va afegir un segell de veracitat en començar amb una subtil crítica a la personalitat de l’heroïna. La gent s’equivocava, afirmava ell, quan suposaven que la Baptista Trewthen era una noia amb a penes emocions o caràcter. En la seva persona no hi havia res a estimar ni res a odiar: aquesta era l’opinió general. Que exhibia poques qualitats positives, era veritat. Els colors i els tons que els canvis que la vida pinta a la cara d’una dona activa els cercaríem en va a la seva. Però no et fiïs d’aigua que no corre, ni de gat que no miola; i no li havia arribat cap crisi als primers anys de l’adolescència per a mostrar què amagava a dins, com el metall en una mina. ~ Era filla d’un petit granger a Saint Maria, una de les illes de Lyonesse, més enllà d’Off-Wessex, que, segons es deia, s’havia gastat una bona suma de diners en la seva educació enviant-la a terra ferma durant dos anys. Als dinou va ingressar a l’Escola Superior de Formació del Professorat, i, als vint-i-un, li van concedir una plaça en una escola rural, prop de Tor-upon-Sea, on es va dirigir després dels exàmens i les vacances de Nadal. ~ Els mesos van passar de l’hivern a la primavera i l’estiu, i la Baptista es va aplicar en les seves noves obligacions tan bé com va saber, fins que va transcórrer un any sencer sense cap esdeveniment memorable. Aleshores un aire d’abstracció va impregnar el seu posat els dos cops al dia que anava i tornava a l’escola mostrant els trets d’una persona que barrina alguna cosa. Una vídua, que responia al nom de ¨senyora Wace¨, a la casa de la qual havien proporcionat a la Baptista Trewthen una saleta i una habitació fins que s’hagués construït la casa del mestre, va adonar-se d’aquest canvi de maneres en la seva jove inquilina, i, al final, es va atrevir a importunar-la amb algunes preguntes. «No té res a veure amb el lloc, ni amb vós», va dir la senyoreta Trewthen. «Doncs ¿és el sou?» - «No, no és el sou.» - «Doncs deu ser alguna notícia que has tingut de casa, estimada.» La Baptista va quedar-se en silenci uns moments. «És el senyor Heddegan –va murmurar–. Li deien ¨David Heddegan¨ abans que tingués tants diners.» - «¿I qui és aquest senyor Heddegan a qui deien ¨David¨?» - «Un vell fadrí de Giant’s Town, a Saint Maria, sense parents de cap mena, que viu a un tret de pedra de casa del pare. Quan era petita m’asseia sobre els seus genolls i em deia que un dia es casaria amb mi. Ara que ja sóc una dona, la broma ha deixat de ser-ho i està impacient per fer-ho realitat. I els pares diuen que jo no podria fer res millor que acceptar-lo.» - «¿Té mitjans?» - «Sí, és l’home més ric que coneixem d’entre els amics i veïns.» - «¿Quants anys més que tu dius que té?» - «No ho he dit. Vint, almenys.» - «¿És que potser és un home desagradable?» - «No, no és desagradable.» - «Molt bé, nena, tot el que puc dir-te és que jo em negaria a complir qualsevol compromís que no em vingués de gust de fer. Aquí estàs bé, en la meva caseta, o això espero. A tothom li agrades, i jo no he estat mai tan contenta, des que el meu marit em va deixar per a anar-se’n amb els àngels, com he estat amb tu d’inquilina.» La jove va assegurar a la mestressa de la casa que el sentiment era mutu. «Però ara us explico la meva confusió –va dir–. No m’agrada la feina de mestra. Ah, esteu sorpresa, no us ho esperàveu... És perquè he amagat els meus sentiments. Així doncs, és fàcil: odio l’escola. Els nens no m’importen, són desagradables, empipadors; res no els faria més goig que saber que m’he mort. Sigui com sigui, encara els podria suportar si no fos per l’inspector. Durant els tres mesos abans de la seva visita no vaig poder dormir bé. I els del Consell Escolar Municipal sempre canvien la programació, de manera que no saps què has d’ensenyar i què no. Em sembla que els meus pares tenen raó. Diuen que mai no reeixiré com a mestra si em desagrada tant la feina i que, per tant, m’hauria de decidir a casar-me amb el senyor Heddegan. Entre nosaltres dues: m’agrada més ell que no pas l’escola, però no m’agrada tant com per a voler casar-m’hi...» ~ Aquestes converses, un cop començades, van prendre continuïtat dia rere dia, fins que, al final, la mestressa i amiga de més edat de la noia va inclinar-se a favor de l’opinió dels pares de la senyoreta Trewthen. Tenint en compte, afirmava, els dubtes que tenia respecte a l’escola, el fet que la feina li costava molt i el rebuig que per naturalesa sentia per l’ensenyament, bé podia considerar acceptar el que el destí li oferia i treure profit d’aquella situació casant-se amb el veí pròsper i antic amic del pare. ~ Van arribar les vacances de Pasqua, i la Baptista, com sempre, va marxar per a anar a passar-les a la seva illa natal: agafaria el tren fins a Off-Wessex i, des de Penzephyr, faria la travessia amb paquebot. ~ Quan va tornar a mitjan abril, feia un posat més serè. «¿I doncs?», va fer expectant la senyora Wace. «He acceptat casar-me amb ell –va contestar la Batista com de passada–. Només Déu sap si serà per a bé o no. Però he acceptat casar-m’hi; o sigui, que tot està decidit.» La senyora Wace va elogiar la seva decisió, però la Baptista no tenia ganes d’estendre’s en el tema; de manera que al·ludir-hi va ser una cosa molt poc freqüent entre elles. Sigui com sigui, enmig d’altres coses, de tant en tant la Baptista, en comentaris monosil·làbics, repetia a la vídua que la boda era realment imminent, que estava decidida per a l’estiu i que ja havia informat que deixaria l’escola després de les vacances d’agost. Més tard, va anunciar que, concretament, el seu casament tindria lloc de seguida que tornés a casa a principis del mes esmentat. ~ Ara mantenia una correspondència regular amb el senyor Heddegan. Les cartes que li escrivia ell, les veia, almenys per fora, i, en part, per dins també, la senyora Wace. Si, dels continguts, n’hagués llegit més que les frases ocasionals que la Baptista li ensenyava, s’hauria assabentat que la lletra irregular i poc curosa del promès de la senyoreta Threwten comunicava poca cosa més que detalls de la seva futura llar i preparatius per a aquesta, amb innombrables ¨amoret meu¨ esquitxats per aquí i per allà de manera inconnexa per a demostrar com de pregon seria el seu afecte sense els inconvenients de la sintaxi. ~ Capítol II ~ Eren els darrers dies de juliol, un juliol sec, massa sec, finsitot per a l’estació, i les delicades verdes herbes aromàtiques i les verdures que creixien en aquest racó privilegiat del regne tenien més aviat el gust de l’aigua de la regadora que no pas de la fresca i pura humitat del cel. La Baptista havia empaquetat les coses, i, un diumenge al matí, va marxar amb un carro cap a l’estació, on agafaria un tren cap a Pen-zephyr, des d’on tot seguit faria com sempre la travessia fins a casa seva, i, el dimecres de la setmana següent, esdevindria la dona del senyor Heddegan. ~ Podia haver tornat una setmana abans. Però, encara que el dia del casament semblés tan a prop i ja s’haguessin publicat les amonestacions, va retardar la seva partença fins al darrer moment amb l’excusa que no calia que fos a casa amb tanta anticipació. Com que el senyor Heddegan era més gran que no pas ella, va dir, es casaria amb el seu barretet d’estiu de sempre i el vestit gris de seda. A més, no hi havia cap preparatiu a fer que no haguessin fet ja de sobres els seus pares i el futur marit. ~ Al seu moment, i després d’un viatge avorrit i calorós, va arribar a Pen-zephyr. Aquí es va refer prenent alguna cosa i, tot seguit, se’n va anar cap al moll, on, per a sorpresa seva, es va assabentar que el vaporet que feia el trajecte entre la ciutat i les illes havia salpat a les onze. I és que l’hora de sortida habitual de la tarda havia estat avançada a conseqüència de la boira que, des d’uns quants dies, havia aparegut cap al tard i havia fet que la navegació en aquella entrellum fos perillosa. ~ Com que era dissabte, no hi havia un altre vaixell fins dimarts, i es feia evident que s’hauria de quedar tres dies allà, tret que els seus amics consideressin adequat aparellar una de les veles de la illa per a anar a buscar-la, contingència no gaire probable perquè la distància a salvar era quasi de quaranta milles. ~ La Baptista, però, havia hagut de quedar-se a Pen-zephyr en més d’una ocasió abans, bé a causa del mal temps, bé per alguna altra raó com la present; per tant, això en principi no podia-li provocar cap inquietud. Però, com que s’havia de casar dimecres vinent, el retard era un inconvenient més greu que de costum, ja que només hi hauria l’interval d’un dia entre la seva arribada i la cerimònia de les noces. ~ A part d’aquest entrebanc, l’incident no la va afectar gaire. Realment era curiós la poca importància que hi va donar. Potser no seria exagerat dir que, encara que estava a punt de fer, força de bon grat, un pas crític en la seva vida, experimentava un alleujament indefinible amb el retard de la seva trobada amb en Heddegan. Però la seva actitud després de topar-se amb l’entrebanc va ser tranquil·la i resignada, finsitot passiva; i n’era un exemple el fet que, en rebre la notícia que el vapor havia salpat ja, havia contestat amb un ¨Oh¨ tan fred al camàlic que li portava l’equipatge, que aquest quasi va quedar decebut davant la manca de decepció de la noia. ~ Ara la qüestió era si havia de tornar a casa de la senyora Wace, al poble de Lower Wessex, o esperar a la ciutat on havia arribat. S’hauria estimat més tornar, però la distància era massa gran; a més, després de deixar el lloc per a sempre i d’una manera una mica teatral per tal de convertir-se en una núvia, tornar, finsitot per a un temps tan curt, hauria estat un pèl humiliant. ~ Llavors, després de deixar les maletes a l’estació, la seva següent preocupació va ser trobar, en aquell popular centre turístic que se li presentava, un lloc respectable, o més aviat elegant, on allotjar-se. Amb aquest objectiu, va anar mirant per la ciutat, la qual, malgrat que l’havia creuat una mitja dotzena de vegades, li era pràcticament desconeguda. ~ La Baptista va trobar, damunt d’una fruiteria, una habitació que encaixava amb el que volia; s’hi va instal·lar còmodament i es va refer del viatge. Una primera tassa de te la va reanimar, i va sortir al carrer a fer un reconeixement. ~ Pel fet de ser mestra d’escola, va evitar les escoles; i, com que tenia una mena de relació comercial amb els llibres, va evitar mirar les llibreries. Un cop es va haver cansat de les altres botigues, va inspeccionar les esglésies; no era que, de per si, li interessessin gaire els edificis eclesiàstics, però els turistes se’ls miraven; o sigui, que ella també. Una manera de procedir, aquesta, que no li hauria concedit cap gran originalitat com la que, per exemple, amb posterioritat demostraria posseir. Les esglésies aviat la van oprimir. Va provar amb el museu, però en va sortir perquè li va semblar molt solitari i avorrit. ~ No obstant això, la ciutat i els passejos d’aquella terra de maduixeres, aquells quarters generals de flors i fruits anglesos primerencs, eren aleshores, com sempre, atractius. Des dels carrers més pintorescos va anar fins als jardins de la ciutat, i després al moll, i al port, i va observar els homes que hi treballaven, carregant i descarregant com a l’època dels fenicis. ~ «¿No ets la Baptista? ¡Sí, sí que l’ets!» Aquestes paraules van ser pronunciades al seu darrere. En girar-se, va tenir un ensurt i va semblar confosa, finsitot agitada, per uns moments. Tot seguit va dir amb la seva habitual manera inexpressiva: «Ah, ¿ets tu de veritat, Charles?» Sense tornar a parlar de moment, i amb un mig somriure, el nouvingut se la va mirar de cap a peus. Va ser una mirada crítica, una mica ressentida, finsitot malhumorada. «Anava a casa –va prosseguir ella–, però he perdut el vaixell.» Va semblar que ell a penes entenia el significat de l’explicació, capficat com estava en la seva inspecció crítica. «¿Encara fas de mestra? ¡Quina mestra més bufona que ets, Baptista, ja hi pots pujar de peus!», va dir ell amb un lleuger matís de sarcasme que no va passar desapercebut a la Baptista. «Ja sé que no tinc res de què vantar-me –va replicar ella–. Per això he plegat.» - «¡Oh! ¿Has plegat? Em deixes ben parat.» - «Odio la feina.» - «Potser és perquè també és la meva.» - «Oh, no, no. Però estic a punt de començar una vida completament nova. La setmana que ve em caso amb el senyor David Heddegan.» El jove, malgrat l’aplom que l’orgull natural i cínic i el seu apassionament li conferien, es va encongir davant d’aquesta resposta inesperada. «¿Qui és el senyor David Heddegan?», va preguntar amb tota la indiferència de què va ser capaç. Ella li va informar que la persona que duia aquell nom era un comerciant a l’engròs de Giant’s Town, illa de Saint Maria, i el veí més proper i l’amic més antic del seu pare. «O sigui, ¿que ja no et tornarem a veure més a terra ferma?», va demanar-li el mestre d’escola. «Oh, això no ho sé», va fer la senyoreta Trewthen. «Aquí s’acaba la carrera de la bella de l’internat on el seu pare va ser ben ximple d’enviar-la. La dona d’un ¨comerciant a l’engròs¨ de les illes Lyonesse. ¿Vendràs sabó a pes, tatxes de llautó a granel, o bé productes de neteja i claus d’enllatar al preu de deu penics?» - «¡No és pas un comerciant tan poc important! –va dir ella gairebé suplicant–. Posseeix vaixells, encara que són més aviat petits.» - «Ah, d’acord, però és gairebé el mateix. Au, fem un tomb; resulta cansat d’estar-se parat. Sabia que series un fracàs en això de l’educació –va prosseguir, quan ella el va obeir posant-se a caminar–. Mai no vas demostrar gaire talent en aquest sentit. Em recordes molt aquelles dones que creuen amb tota seguretat que seran grans actrius si pugen a un escenari, només perquè tenen una cara bonica i obliden que el que cal és saber actuar. Però t’has adonat del teu error, ¿oi?» - «No et riguis de mi, Charles.» Cal fer notar que el to del jove mestre no l’havia fet enfadar ni li havia fet sentir ganes de venjar-se; molt altrament: va aparèixer una llàgrima als seus ulls. Però a continuació ella va preguntar-li: «¿Com és que ets a Pen-zephyr?» - «No me’n ric –va dir ell–. Dic la veritat, d’una manera franca i amistosa, com et diria algú que et vol bé. Encara que, per això mateix, podria tenir alguna excusa per a riure’m de tu. ¿Com és que has tingut tantíssima pressa? Odio les dones que tenen tanta pressa.» - «¿Què vols dir, amb això?» - «Ves, pressa a ser la dona d’algú o altre, a ser la dona d’alguna cosa, abans que la de ningú. No podies esperar-me, ah, no. Molt bé doncs, gràcies a Déu que estic curat de tot això.» - «¡Que cruel que ets! –va dir amargament–. ¿Esperar-te? ¿Què significa això, Charles? Mai no vas demostrar..., res que pogués esperar..., res especial per mi.» - «¡Au, Baptista, vinga!» - «El que vull dir és, res concret –va protestar ella–. Suposo que jo t’agradava una mica, però em va semblar que, per part teva, jo només era un passatemps i que mai no et voldries comprometre de debò.» - «¡Això, és això mateix! Vosaltres les noies espereu que l’home se us declari a la primera de canvi. Cap home, quan està interessat en una dona, no té un pla de compromís definit i preestablert per a casar-s’hi, a menys que vulgui fer un vulgar casament per diners. Sigui com sigui, al final jo sí que hauria volgut arribar a un compromís honorable, com ho anomenes tu.» - «Però mai no me n’havies dit res, i un festeig tan indefinit aviat perjudica la reputació i la situació d’una noia, i més aviat del que et penses.» - «Baptista, declaro solemnement que d’aquí a sis mesos t’hauria demanat que et casessis amb mi.» Ella va continuar caminant en silenci, amb el cap cot i amb tot l’aspecte de sentir-se molt incòmoda. Al cap de poc ell va dir: «¿M’hauries esperat si ho haguessis sabut?» A la qual cosa ella li va xiuxiuejar amb un planyívol fil de veu: «¡Sí!» ~ Van prosseguir en silenci al llarg d’un dels bonics passejos pels afores de la ciutat, però sense observar el paisatge que creuaven. L’espatlla de la noia i la d’ell estaven molt juntes, i ell li va envoltar amb els dits el braç per damunt del colze, molt suaument, sense intenció d’un acte impetuós; no obstant això, aquell acte semblava dir: «Ara que et tinc, la meva voluntat ha de ser la teva.» ~ Tornant a una anterior pregunta d’ella, el noi va dir: «Vinc de la meva escola, prop de Trufal, i m’estaré un parell de dies aquí, abans de marxar cap al nord per a passar-hi la resta de les vacances. He vist els meus parents de Redrutin no fa gaire; o sigui, que no aniré a veure’ls aquesta vegada. ¡Que poc que em pensava trobar-te! Que diferent hauria estat si, en lloc de tornar a separar-nos d’aquí a una mitja hora o així, i segurament per a sempre, haguessis estat a punt de marxar amb mi, com la meva dona, en el nostre viatge de noces. ¡Ha, ha...! Molt bé... ¡És tan graciosa la vida!» Ella es va parar en sec. «Me’n torno. ¡Tot això és massa dolorós, Charley! ¡No estàs d’un humor gens agradable avui!» - «No volia afligir-te, ja saps que no –va dir ell més amablement–. Només que m’exaspera..., això que estàs a punt de fer. Desitjaria que no ho fessis.» - «¿El què?» - «Casar-te amb aquell home. Té, ara ja t’he dit els meus veritables sentiments.» - «Ara ho he de fer», va dir ella. «¿Per què?», li va preguntar en Charles abandonant el to informal i dominant amb què fins al moment havia parlat i posant-se seriós, però sense deixar-li anar el braç, com si ella fos una propietat personal que pogués agafar o deixar anar al seu gust. «Mai no és massa tard per a trencar un compromís que no t’agrada. Ara et diré una cosa, una cosa que és veritat: voldria que et casessis amb mi en lloc d’amb ell, finsitot ara, a l’últim moment, encara que m’hagis tractat tan malament.» - «Oh, però ¿com pots pensar això? –va respondre-li ella a l’acte, movent el cap–. Quan arribi a casa tot estarà preparat, finsitot ara ja està tot preparat, les coses per a la festa, els mobles, el vestit nou del senyor Heddegan, tot plegat. ¡Em faria falta el valor d’un lleó africà per a anar a casa i dir que no vull complir la meva promesa!» - «¡Doncs vés-hi, per l’amor de Déu! Però no caldria que anessis a casa i t’enfrontessis amb ells d’aquesta manera. Si ens volguéssim casar, hauria de ser ara, en aquest instant, o mai. No consideraria que el teu afecte fos digne de ser posseït a menys que accedissis a tornar amb mi aquest vespre a Trufal, on ens casaríem d’urgència dilluns al matí. I, aleshores, cap senyor David Heddegan ni ningú no et podria separar de mi.» - «Haig de tornar a casa amb el vaixell de dimarts –va contestar ella amb veu tremolosa–. ¿Què pensarien si no tornés?» - «Podries anar a casa igualment amb el mateix vaixell. L’única diferència és que jo vindria amb tu. Em podries deixar al moll, on faria un cigarret, mentre tu aniries a veure els teus pares en privat; aleshores els podries explicar el que has fet i que jo estic no gaire lluny esperant-te; que sóc mestre d’escola i que tinc una plaça prou bona, que em vas conèixer quan estudiaves a l’Escola Superior. Aleshores jo em presentaria sense por, i ells veurien que ja res no es podria canviar, i tu no viuries una vida miserable sent la dona d’un vell conco que no t’agrada gens. Ara, sincerament, ¿t’agrado més jo, oi, Baptista?» - «Sí.» - «Aleshores fem com jo dic.» Ella no va pronunciar una afirmació clara. Però, que va consentir a la nova proposició en un moment o altre d’aquella caminada, queda palès pel que va succeir després.