Una tragèdia de dues ambicions (fragment)

"Una tragèdia de dues ambicions", Thomas Hardy (fragment) ~ Capítol I. ~ Els crits dels nois del poble els arribaven a la finestra acompanyats de les riallades dels desvagats a la porta de la taverna; però els germans Halborough continuaven treballant. Estaven asseguts al seu dormitori de la casa del mestre mecànic moliner, aplicats en l’estudi autodidacte del grec i el llatí. No eren històries de cops i batzacs homèrics, de viatges d’Argonautes o de tragèdies de la casa tebana allò que inflamava les seves imaginacions i els esperonava a continuar. Avançaven amb dificultat pel Nou Testament en grec, immersos en el difícil capítol ple d’expressions genuïnes de l’Epístola als Hebreus. ~ El sol canicular de la tarda il·luminava el sostre baix de costats inclinats, i les ombres del gran gatsaule es gronxaven i es barrejaven per les parets com un exèrcit espectral fent les seves maniobres. La finestra oberta que admetia els sorolls remots ara va deixar entrar la veu d’algú de més a prop. Era la seva germana, una bonica noia de catorze anys que, des del pati de baix, els deia: «¡Us veig la clepsa! ¿De què us serveix estar tancats aquí dalt? Ja m’agrada que no vulgueu jugar amb els nens del carrer, ¡però veniu a jugar amb mi!» La van tractar com una interlocutora indigna d’ells i la van desanimar amb una paraula desdenyosa. Ella se’n va anar decebuda. ~ Al cap de poc es va sentir un soroll somort de passos feixucs prop de la casa, i un dels germans va aixecar el cap de la taula. «Em sembla que ja el sento venir», va murmurar amb els ulls en direcció a la finestra. Un home amb la roba de color marró clar d’un comerciant rural antiquat tombava la cantonada amb pas trampolejant. El germà gran va envermellir de ràbia, es va aixecar de la taula i va baixar les escales. El més petit va continuar assegut, fins que, després d’un lapse d’uns quants minuts, el seu germà va tornar a entrar a l’habitació. «¿L’ha vist, la Rosa?» - «No.» - «¿Ni ningú?» - «No.» - «¿Què n’has fet?» - «És a la pallera. M’ha costat una mica fer-l’hi entrar, i ha caigut adormit com un soc. ¡Ja m’ho pensava, que això explicaria la seva absència! No ha preparat la pedra del moliner Kench i la gran sínia de la serradora encara espera les pales noves; finsitot la pobra gent es queda amb les rodes del carro per arreglar.» - «¿De què serveix cremar-se les celles d’aquesta manera?», va fer el petit tancant el “Lexicon” de Donnegan3 de cop. «Ah, si haguéssim pogut conservar les nou-centes lliures de la mare, ¡què no podríem haver fet!» - «¡Que bé que va calcular la mare la suma necessària! Quatre-centes cinquanta per cap, va pensar. I no hi ha dubte que ho hauríem pogut fer, amb això, anant amb comp-te.» ~ Aquesta pèrdua de nou-centes lliures era l’espina més punxent de la seva corona. Es tractava d’una suma que la mare havia amassat amb grans esforços i sacrificis per mitjà d’afegir a una herència inesperada altres petites quantitats que havia pogut estalviar de tant en tant; i, amb aquell tresor, hauria volgut concedir-se el desig més preuat del seu cor: el d’enviar els seus dos fills, en Joshua i en Cornelius, a la universitat; li havien dit que amb quatre-centes o quatre-centes cinquanta lliures per a cada un, si vigilaven les despeses com sabia que eren capaços de fer, podrien completar els seus estudis sense problemes. Però havia mort un o dos anys abans que ho pogués dur a terme, esgotada de massa esforços per a aconseguir el seu objectiu; i els diners havien passat tots a mans del seu pare, el qual els havia malbaratat quasi per complet. Amb aquesta pèrdua es liquidava també qualsevol oportunitat i esperança d’un títol universitari per als seus fills. ~ «Em torno boig només de pensar-hi», va fer en Joshua, el més gran. «I aquí estem treballant i treballant maldestrament, i el màxim que podem esperar és fer uns quants anys de mestres d’escola4, després una possible admissió al seminari i finalment ser ordenats diaques5.» La ràbia del més gran va quedar reflectida com una mera tristor en la cara del més jove. «Tant podem predicar l’Evangeli amb sobrepellís com sense», va dir en una mena de consol. «Predicar l’Evangeli, és veritat –va fer en Joshua amb els llavis contrets–. Però no podrem ascendir.» - «Fem tot el que puguem i continuem escarrassant-nos-hi.» L’altre va quedar-se en silenci, i ambdós es van capbussar llòbregament en els llibres. ~ La causa de tot aquell desànim era el mecànic moliner Halborough, que ara roncava a la pallera. Havia estat un pròsper mestre mecànic, a pesar del seu caràcter despreocupat i la seva manca de control, fins que va trobar-li gust a engolir-se una quantitat més que desproporcionada de licor, i això va ser la seva perdició; des d’aleshores, els seus hàbits havien interferit en la seva feina d’una manera molt trista. Els moliners anaven a d’altres llocs per a les reparacions, i només li funcionava un equip, quan abans n’havia tingut dos. Li costava molt pagar el sou als seus treballadors al cap de la setmana, i, encara que havia reduït la plantilla, a penes hi havia feina per als dos operaris que li quedaven. ~ El sol va baixar més i va desaparèixer, els crits dels nens del poble van cessar de ressonar, la foscor va cobrir com un mantell l’habitació dels germans, i tot l’indret va respirar, aparentment, una sensació de pau. Ningú no sabia res de les ambicions joves i febrils que bategaven en aquells dos pits dins dels silenciosos murs recoberts d’heura de la casa del mecànic moliner. ~ Al cap de dos mesos, els germans van marxar del seu poble natal per a incorporar-se com a estudiants de magisteri. Abans, però, havien col·locat la germana petita, la Rosa, en un internat d’un balneari de moda on l’educarien segons els mitjans de què disposaven.